Dintre de mi sona una melodia quan arriba la meua amiga , i és la meua melodia la que em fa feliç; i quan la meua amiga se’n va em quede ple amb la seua música, i no s’esgoten les melodies, doncs amb cada persona sona una altra melodia distinta que també me fa feliç i enriqueix la meua harmonia. Puc tenir una melodia o més, que m’agraden en particular, però no m’agafe a elles, sinó que m’agraden quan estan amb mi i quan no estan, doncs no tinc la infermetat de la nostàlgia, sinó que estic tan feliç que no enyore res.

La veritat és que jo no puc tirar-te en falta perquè estic ple de tu. Si te tirara en falta seria reconèixer que al anar-te’n t’has quedat fora. Pobre de mi, si cada vegada que una persona amada se’n va, la meua orquestra deixara de sonar!  Quan t’estime, t’estime independent de mi, i no enamorada de mi, sinó enamorada de la vida.

No es pot caminar quan es porta a algú agafat. Se’n diu que tenim necessitats emocionals: ser volgut(da), apreciat(da), pertànyer a altre, que se’ns desitge. No és veritat. Aixó, quan se sent eixa necessitat, es una infermetat que ve de la inseguretat afectiva.  Tant la infermetat, -necessitat de sentir-me volgut(da)- como la medicina que s’ansia, -el amor rebut- estan basats en premisses falses. Necessitats emocionals per aconseguir la felicitat en el exterior, no n’hi han; ja que tu eres l’amor i la felicitat en tu mateix. Sols mostrant eixe amor i gaudint amb ell vas a ser realment feliç, sense anclages ni desitjos, ja que tens amb tu tots els elements per a ser feliç.

La resposta d’amor de l’exterior agrada i estimula, però no te dóna més felicitat de la que tu disposes, doncs tu eres tota la felicitat que sigues capaç de desenvolupar.